Llegendes de Montserrat
La troballa de la imatge de la Moreneta
La llegenda més coneguda de la troballa de la talla romànica de la Mare de Déu de Montserrat explica que els pastors del mas Riusec de Monistrol pasturaven el seu ramat per la muntanya de Montserrat quan van veure una llum resplendent que provenia d’una cova situada sota un penya-segat sobre el riu Llobregat. Els pastors van decidir fer saber aquest prodigi al clergue de Monistrol i aquest al bisbe de Vic que de seguida va voler esbrinar el que succeïa en aquell indret.El bisbe, juntament amb els pastors, van arribar fins a la cova d’on sortia la llum i uns cants celestials i hi van trobar la imatge d’una Verge amb el nen Jesús assegut a la falda. El bisbe va decidir portar la imatge a Manresa però en arribar a la plana on està situat actualment el Monestir tots es van quedar immòbils sense poder avançar ,cosa que es va interpretar com que la Verge volia quedar-se en aquest lloc. El bisbe va manar que s’hi edifiqués una capella, lloc on des d’aleshores es venera la imatge de la Mare de Déu de Montserrat.
El Cavall Bernat
El cim més emblemàtic de tot el massís de Montserrat és sens dubte el Cavall Bernat. La llegenda del seu origen diu que a un llenyataire que havia de transportar feixos de llenya al Llobregat el diable li va prestar un cavall anomenat Bernat, ràpid com un llampec, perquè l’ajudés en aquesta feina. ’Cavall Bernat, Cavall Bernat, baixa la llenya al Llobregat’ diu que deia el llenyataire al cavall.
Però qui fa pactes amb el diable alguna cosa ha de donar a canvi. La condició imposada pel diable va ser que al cap de deu anys el llenyataire li havia de proporcionar un altre cavall de característiques similars.
El llenyataire es va fer ric gràcies a l’ajuda del cavall Bernat però el dia que es complien els deu anys, el diable li recordà la promesa que el llenyataire ja havia oblidat. Davant d’això, la seva muller va pregar a la Verge i una llum va omplir l’indret. Després de l’ensurt, el diable i el cavall Bernat havien desaparegut i en el seu lloc s’alçava una pedra assenyalant el cel.
El timbaler del Bruc
El fet històric del qual parteix aquesta coneguda llegenda és la derrota de les tropes franceses manades pel General Schwartz el 6 i el 14 de juny de 1808 davant les tropes de sometents dels pobles veïns i soldats regulars. Va ser la primera derrota patida per les tropes franceses.
El jove Isidre Llussà, nascut a Santpedor, descansava a peu d’unes roques juntament amb els seus companys de sometent quan la caiguda d’unes pedres van fer sonar el seu tambor. Aquest fet els va fer sospitar de la presència de francesos i ràpidament els van poder sorprendre per la rereguarda. Les tropes franceses, que es dirigien a Manresa, van abandonar a corre-cuita la muntanya sorpresos per la presència dels catalans i sobretot pel soroll del timbal tocat per l’Isidre i amplificat per l’eco de la muntanya.
Fra Garí
Diu la llegenda que l’ermità Fra Joan Garí va rebre l’encàrrec de deslliurar del diable el cos de la filla del comte Guifré. Però el diable el temptà i Fra Garí va violar i assassinar la filla del Comte. Un cop es va adonar del que havia fet va anar a Roma a cercar el perdó del Papa. Aquest va escoltar el relat de Fra Garí i li va perdonar els seus terribles pecats imposant-li per això una penitència: Havia de caminar a quatre grapes fins que un nen li digués "Garí, posa’t dret, els teus pecats et són perdonats".
Fra Garí va tornar a Montserrat complint la penitència imposada pel Papa. Hi va arribar corbat i amb el cos tan deformat que gairebé no semblava un home. El Comte Guifré va organitzar una cacera per Montserrat i allí van trobar a Fra Garí. Ningú el va reconèixer i es van meravellar tant del seu aspecte que se’l van endur a Barcelona dins una gàbia per exhibir-lo a la Cort. Dies després, la dona del comte Guifré va parir un fill que vuit dies més tard es va acostar a la gàbia de Fra Garí i li va dir "Garí, posa`t dret, els teus pecats et són perdonats".
Guifré i Garí es van dirigir a Montserrat, al lloc on Garí havia enterrat la filla del Comte. Allí van exhumar les restes per endur-se-les a Barcelona i miraculosament van trobar el cos incorrupte de la noia. Havia estat salvada per la Verge en el darrer moment.
La cova de Fra Garí es troba situada a la banda del cingle i a una vintena de metres d’alçada del Camí de Sant Miquel.
Podeu trobar més informació al llibre: REDO MARTÍ, SALVADOR. Montserrat i el seu entorn. Angle editorial. Col·lecció Indrets (1). Manresa, abril 1996.
El suposat gran riu de Montserrat
De vegades hom té el costum de passejar entre piles de llibres, antics en algunes ocasions, d’oferta en d’altres, als quals no se’ls dóna massa atenció de bon principi. Va ser així com va arribar a les nostres mans La Cataluña Misteriosa (sic, 1977), l’autor del qual era en D’Arbó, un conegut periodista de temes paranormals. Dins del llibre constava un capítol «Misterios geológicos» [p. 137] que esmentava un fantàstic riu subterrani a Montserrat l’accés al qual semblava avui en dia impossible.
La història resultava fascinant. A principis del segle XIX, un monjo, el Pare Gerard Joana (1769-1841), amb afany d’aventurer i explorador, a més d’un positiu esperit científic, s’endinsa per alguna cova situada al peu de la muntanya i sembla que arriba a trobar-se, quasi per casualitat, un profund barranc amb un riu que travessa pel seu fons. Aquesta és la història que D’Arbó explica en el seu llibre, resumida de la que el mateix Abat Miquel Muntades deixà escrita en la seva obra Montserrat, su pasado, su presente y su porvenir (1866).
Incansable el pare Joana en el seus estudis sobre la muntanya, i no satisfet amb les observacions es va preparar per una nova expedició. A tal efecte es va fer amb tots els mitjans necessaris per endinsar-se a la Cova del Salnitre, a Collbató.
«D’aquesta manera, va entrar per un dels forats que presentava una de les estances de la Cova, portant sempre una brúixola amb direcció nord, convençut que arribaria o amb el pous de Santa Magdalena, o el pouetons de la roca del Lloro.
Efectivament, superant dificultats i salvant distàncies pogué arribar molt a dins la muntanya i tant que, per tots els senyals, va comprendre que estava molt a prop o sota l’ermita de Santa Anna.
Gojós ell i els seus companys de tant com havien aprofundit, creien que podrien arribar molt més endavant, quan varen trobar un barranc tan gran i d’unes distàncies tan sorprenents, que per molt que conferenciaren i pensaren, es van haver de convèncer de l’impossibilitat de salvar-les.
I el que més els espantà fou el gran soroll que feien les aigües que corrien pel barranc.
Llavors decidiren retrocedir, guiats sempre per les cordes que havien deixat en avançar, amb l’ànim d’estudiar i proveir-se de nous utensilis per una nova expedició»
[Muntadas, obra citada, p. 34-35].
Aquesta és la història que ens narra l’Abat i que es reprodueixen a La Cataluña Misteriosa. D’Arbó també afegeix que
«a la carretera que va de Collbató a Monistrol, existeix una sortida d’aquest també misteriós riu subterrani de Montserrat. Una desembocadura per la qual flueix aigua intermitentment segons les pluges de la zona. Una altra desembocadura, també d’aquest riu, es troba en una cova que hi ha a Monistrol, a la qual s’anomena exactament igual que la de Collbató, Les Mentiroses; així doncs existeixen dues desembocadures conegudes d’aquests riu misteriós, La Mentirosa de Collbató i Les Mentiroses de Monistrol; ambdues desembocadures són intermitents i tenen més o menys cabal segons la època de pluges. Però resulta que existeix una tercera desembocadura, i a més és la principal, car el riu emergeix a l’aire lliure des de l’interior de la terra, en la mateixa plaça de Monistrol, a poca distància de l’altre desembocadura de Les Mentiroses de Monistrol i a més en aquesta desembocadura l’afluència de l’aigua és contínua».
[D’Arbo, obra citada, p. 141].
Com a primera aproximació a un tema tan aliè a nosaltres, ens va semblar convenient d’explorar sobre el terreny directament, intentant reconèixer els elements bàsics que D’Arbó cita en el seu llibre. Així, doncs, un mes després ens trobàvem recorrent els carrers estrets, encisadors d’altra banda, d’un poble al peu de la nostra muntanya: Monistrol de Montserrat. Havíem llegit que aquí emergia del terra el famós riu subterrani, a la plaça cèntrica el nom de la qual resulta significatiu per sí mateix: Font Gran.
També dóna a aquest municipi la desembocadura de la intermitent Mentirosa de Monistrol. Després d’unes quantes anades i vingudes pels carrers serpejants, aconseguírem de localitzar les surgències, i per a la nostra sort –encara que en aquell moment ens resultava un xic molest– portava uns dies plovent, per la qual cosa l’aigua sortia abundantment per la Font Gran i pel «trop-plein» de la Mentirosa.
Allà, al mateix centre de Monistrol de Montserrat, mentre un dia gris ens envoltava i deixava caure una dèbil pluja, que lliscava pels paviments mullats, i la boira s’arrossegava penosament entre les capritxoses formes de la muntanya sagrada, cosa que li donava un aspecte estrany, quasi màgic, estàvem contemplant «la sortida del misteriós riu subterrani de Montserrat». Efectivament, sortia una gran quantitat d’aigua, que sumada a la que ho feia per la Mentirosa, donava un cabal significatiu. Significatiu, però no un gran riu, ni tan sols riu. El podíem qualificar, si ens sentíem generosos, de rierol cabalós. Ocorria això després de dies de fortes pluges. Havíem topat amb la primera exageració de la història...
Antoni Ardanuy Dellà
Jordi Ardanuy Baró
Extret amb breu adaptació de: El Misterios riu subterrani de Montserrat. Un estudi complet del conegut riu subterrani de Montserrat i la seva relació amb les Coves del Salnitre. L'Hospitalet de Llobregat. Edició dels autors, 1995.
Comentari: Magnífic llibre, però molt curt. D’una manera animada s’aclareix perfectament que no té cap misteri la presència d’aigua en una muntanya, cosa que no sembla evident per a alguns passerells i crèduls. Però a més, es comprova que l’existència d’un fabulós riu és una llegenda aprofitada pels bastaixs de les paraciències.